CHANTAL MAILLARD: LA POESÍA FIERAMENTE HUMANA

La escritora Chantal Maillard (Bruselas, 1951), Premio Nacional de Poesía 2004, forma parte de la reducidísima nómina de escritores que, en la literatura hispana, juntan sabiduría y poesía dando lugar a una obra única; en su caso, una verdadera “filosofía en los días críticos”. Profesora de filosofía, especialista en Oriente, poeta, la obra de Chantal Maillard reúne ya un buen puñado de libros que apuntan a la eternidad. El día 29 de junio leerá sus poemas en la Galería Sala Bassas (C/ Betlem,16•Barcelona) a las 19:30 hrs.

Ya no se plantean cosas así así, pero en el improbable caso de que alguien se dirigiera a mí para preguntar “¿qué es poesía?”, respondería sin vacilar que “poesía es Chantal Maillard”. En sus escritos suele reclamar, además, la condición primigenia de la poesía como ejercicio oral e instrumento de búsqueda (y difusión) de la sabiduría. Y así es la obra de esta mujer tan fieramente humana.

Para que la poesía trascienda la experiencia personal, el ámbito sensible, y ascienda a lo universal, el poeta tiene que adquirir distancia, la distancia de sus vivencias que le permita escindirse en esa esquizofrenia controlada, de la que surge la creación. A partir de ahí comienza el viaje que la poesía de Chantal Maillard propone a los más osados, el viaje al centro de uno mismo. Ella admite la dificultad de la empresa: “es difícil llegar a uno mismo, porque es difícil sentirse absolutamente desesperado”. Porque es difícil saberse en el mundo, en este mundo nuestro en el que hemos de asumir la condición de sujeto de la pena, del dolor, teniendo por horizonte poco más que sobrevivir.

Esa es la visión de Chantal, la que le lleva a creer “que corazón ya no tiene”. Sin embargo es a partir de esa imposibilidad cuando comenzamos a apreciar su fiera humanidad: somos más, porque sentimos más. Chantal Maillard se abandona, deja su voluntad en suspenso y hacia ella fluye la creación poética, capaz de hacernos mejores, por más humanos. Si sale a buscar la esencia del mundo, si recorre oriente y occidente con su lámpara, nos alumbra con su filosofía. En los dos casos, un compromiso ineludible con la vida, exigente, estremecedor, la condición de una moral insobornable, capaz de prescindir de la esperanza, siempre condicionada al deseo y siempre condenada a la tristeza.

Si son capaces de leer estos versos con indiferencia:
…mi vida/ es ese pájaro pegado al cable/ de alta tensión/ después de la descarga;
no se molesten en venir a Sala Bassas el 29. Si no fue así, les esperamos para compartir una experiencia siempre irrepetible: Chantal Maillard.

Francisco de Blas
Instituto Cervantes Sao Paulo

Has pogut anar-hi amb por i anar-hi sense por, has sabut agafar l’eina sabent-ne i agafar-la sense saber-ne, has volgut el retorciment simbòlic de l’ingenu com has volgut la senzillesa directa i transparent del que n’ha vistes de tots colors, perquè si en la ingenuïtat el vidre perd la transparència, en el contrari de la ingenuïtat l’enigma pot ser tan clar com un niu d’ocells, que en la por les figures et poden tornar les mossegades de les eines, i en el sense por una sola tinta et pot donar la flor de tots els colors, i ets la que en sap com els avis que venim de la infància dels temps, i la que no en sap com els que no en sabem però amb por i tot agafem l’eina i sense por què no arribarem a fer? Enric Casasses

Retalls de premsa de l´època:

(Revista Destino)… Sus Temas taurinos son algo más que pura estética ya que intentan reflejar la lucha entre el miedo del hombre y su destino; sus pinceladas parecen a veces relámpagos que iluminan y descubren el porqué del lance o el muletazo, queda explicado el valor y el ánimo del torero y la fuerza o la bravura del toro.M.Cruz

(Revista Destino)… Desarrolló una individualidad original,vigorosa y relevante,tanto por su peculiar estilo-vario y fluctuante, generalmente en trazos al pincel rápido y a grandes manchas sintetizaoras-, cuanto por la verdad de su transcripción exacta del asunto. Juan Cortés

(Revista Destino)…El color le importaba menos en este tema solar y cromático. Importaba el hombre y el movimiento, el toro y la muerte, la sorda monotonía del valor más que el oro y las luces. Néstor Lujan

En los dibujos de  Francisco J. Coll el peso se mueve constantemente de una forma escultórica. Todo el drama y la belleza del espectáculo parecen haber sido capturados con un ojo mágico.(Destino

El 22 d’octubre SalaBassas presenta una mostra d’art gràfic

de nombrosos artistes plàstics realitzat al taller Vallirana

Des de la seva fundació, ja fa més de trenta anys,  el taller Vallirana

s’ha posat al servei dels més prestigiosos i acreditats artistes contemporanis

per produir edicions limitades que permeten la difusió de la seva obra i s’ha convertit així en un dels més prestigiosos tallers d’art gràfic de la ciutat.

En aquesta mostra que us oferim hi trobareu obres signades per pintors, poetes, dibuixants i arquitectes.

ANTONI TÀPIES  * JOAN MIRO  *  FREDERIC AMAT

RÁFOLS CASAMADA* MIQUEL BARCELÓ  *  ROBERT LLIMÓS

JAVIER MARISCAL *  GUINOVART  *  PALAZUELO  *

· PHILIP STANTON   * PERICO PASTOR   * SILVIA GUBERN

* NAZARIO * JOAN BROSSA  * RIERA i ARAGÓ  * BOMBELLI  *

*NARCIS COMADIRA  *  CARLOS PAZOS * MARIA GIRONA  *

XANO ARMANTER  *  SOLEDAD SEVILLA  *  ÁNGEL JOVE  *

Potser sí que és aquest un intent dissortat, o més aviat insensat, per a trobar un comú denominador en arts diverses,ja que el que pot succeir és que senzillament aquest element aglutinant no existeixi. Però en el món de les formes, la prova i el canvi, també el canvi producte de l’atzar, il·luminen sovint nous camins

Contràriament a allò que probablement ens suggereix la idea inicial d’atmosfera, per a mi les formes que la composen són sempre extraordinàriament concretes. I, a més, se circumscriuen d’una manera exacta a l’interior d’un espai determinat, ocupant el lloc precís que els correspon. I, més endavant, seran aquestes formes la petja que es fixarà a la retina en observar un paisatge o un objecte qualsevol: un ambient o una imatge que va relluint, sovint de manera difusa o il·lusòria, però que alhora es clava a la memòria i s’hi queda gravada, conformant una mena de nova realitat virtual.

Aquesta nova realitat experimenta després un procés interior de delimitació, i potser també de simplificació. I, a continuació, sofreix una obligada metamorfosi, condició necessària perquè pugui plasmar-se en el suport o en el mitjà on quedarà patentitzada. En aquest procés de transformació i depuració, viatja a través d’una espècie de diode, de manera que el camí de tornada ja no és possible

És en aquest punt on podem dir que fa la seva aparició l’art. En aquest objecte, un cop manipulat, hi apareixen el risc i la poesia. Però aquesta nova imatge, fruit d’un procés d’artificialitat, es constitueix per si mateixa en una entitat rellevant, que haurà de funcionar amb independència. Haurà d’adquirir el seu significat, i aquest significat haurà de ser categòric i rotund. I un cop acomplerta la seva plasmació, els processos que l’han fet possible ja no se senten més, no tenen ni sentit ni existència. Ens trobem ara en una altra realitat, que té la seva pròpia consistència, el seu propi cos i materialitat, i que és important per si mateixa. Ens oblidem d’allò que han estat els seus ancestres. I a partir d’ara la feina serà una altra.

S’han materialitzat els diferents colors, s’han delimitat els nous espais i la seva distribució. Ara ja podem tornar a parlar de realitat, no de virtualitat. Apareixen els reptes, sensacions de lluita i de goig, neix el treball de preparació, la feina que ens haurà de portar al resultat final: musicalitat, organització, bellesa, suavitat, rotunditat, tranquil·litat, alegria… Però potser parlo només de suggerències. Potser sí. A mi, però, n’estic segur, em fa l’efecte que es tracta de suggerències extraordinàriament belles, que remeten a connotacions diverses, primordialment als sentiments, sempre presents: la tristesa, la malenconia, la ignorància o la incertesa, l’amor o l’odi… En aquest punt, però, vull insistir en que l’art, en la meva opinió, és (entre altres coses, evidentment) l’únic mitjà que permet la plasmació d’un sentiment. Pensem en la pintura, en un poema o en una simfonia. Els humans no hem aconseguit altre sistema de fer que això sigui possible I a més necessitem l’art i en depenem d’una manera absoluta. No sabria explicar per què, però crec que és evident que això és el que passa.

Crec també que és important, almenys ho és per a mi, que tinguem present la relació estreta que es dóna entre les diferents manifestacions artístiques, fins i tot quan tenen disciplines i mètodes diferents, com ho són els de la pintura, la música o la poesia. Com que sorgeixen, però, del mateix substrat, és evident que havien d’interrelacionar-se. I en el meu cas, de totes les combinacions possibles entre les formes d’art, la relació entre la música i la pintura és especialment significativa. El que vull dir és que a mi, que soc -ho confesso- una mica sinestèsic, els sons sovint em suggereixen (o potser hauria de dir que m’exigeixen) uns determinats colors, tot i que no seria adequat deixar de banda la possibilitat del camí invers o la combinació entre arts diferents de la música o de la pintura.

Sobre això se n’ha parlat molt, però jo no crec que sigui forassenyat continuar reflexionant-hi. La subtilitat i la delicadesa característiques de l’art i la precisió requerida per a transmetre el missatge dels sentiments fan que, de moment, per als éssers humans la reflexió, a més d’una cosa grata, sigui permanentment imprescindible.

Oriol Treserra

El primero en llegar fue el mallorquín Sebastià Ramis, hace unos veinte años; le siguió el Taller de serigrafía Vallirana, de Oriol Tresserra i Xavier Todó, y hace unos tres años, en los bajos del edificio, se instalaron Quel Doblas y Andreu Planas, pintores y escultores, después de una larga estancia en el Ampurdán.

Ahora, todos los citados más Lissi Bargalló, vinculada personalmente al Taller Vallirana, exhiben su obra reciente en la Sala Bassas, muy cercana al edificio Grober, y llamada a ser una de las galerías más interesantes de la nueva Barcelona.

Andreu Planas presenta sus óleos más recientes, entre ellos una interesante “serie azul”, en la que se manifiesta la fascinación por las formas elementales y algo salvajes que distingue a este pintor ampurdanés.

Quel Doblas expone varias esculturas en diversos materiales: forja y bronce, en algunos casos pintados al gouache. Doblas cultiva un estilo vinculado con la modernidad radical en su vertiente mediterránea, con evocaciones de lo rural y ecos de los grandes clásicos recientes.

Lissi Bargalló procede del campo del diseño textil y gráfico, y en esta su primera exposición muestra unas interesantísimas acuarelas sobre papel hecho a mano. La obra de Bargalló propone una reflexión sobre los colores y sus juegos posibles.

Sebastià Ramis es uno de nuestros mejores representantes de la figuración. Su pintura es elegante y reflexiva, y en esta exposición propone una serie de retratos de pequeño formato realizados al pastel.

Oriol Tresserra constituye una rareza fascinante en el panorama artístico barcelonés: después de muchos años de aprendizaje en soledad y a la vez en contacto, gracias a su profesión, con los mejores artistas de Europa, finalmente se ha decidido a difundir su obra, de una madurez y una belleza extraordinarias que merecerá la atención de todos los que aman el arte.

Lluis Maria Todó