“Atmosphères” és el títol d’una obra orquestral de György Ligeti en la qual el músic experimenta magistralment com aconseguir amb els sons un canvi permanent de textures. En la present mostra he volgut utilitzar el mateix concepte evanescent d’atmosfera a fi de suggerir que un efecte semblant es dóna també en el camp dels altres sentits, també el visual.
Potser sí que és aquest un intent dissortat, o més aviat insensat, per a trobar un comú denominador en arts diverses,ja que el que pot succeir és que senzillament aquest element aglutinant no existeixi. Però en el món de les formes, la prova i el canvi, també el canvi producte de l’atzar, il·luminen sovint nous camins
Contràriament a allò que probablement ens suggereix la idea inicial d’atmosfera, per a mi les formes que la composen són sempre extraordinàriament concretes. I, a més, se circumscriuen d’una manera exacta a l’interior d’un espai determinat, ocupant el lloc precís que els correspon. I, més endavant, seran aquestes formes la petja que es fixarà a la retina en observar un paisatge o un objecte qualsevol: un ambient o una imatge que va relluint, sovint de manera difusa o il·lusòria, però que alhora es clava a la memòria i s’hi queda gravada, conformant una mena de nova realitat virtual.
Aquesta nova realitat experimenta després un procés interior de delimitació, i potser també de simplificació. I, a continuació, sofreix una obligada metamorfosi, condició necessària perquè pugui plasmar-se en el suport o en el mitjà on quedarà patentitzada. En aquest procés de transformació i depuració, viatja a través d’una espècie de diode, de manera que el camí de tornada ja no és possible
És en aquest punt on podem dir que fa la seva aparició l’art. En aquest objecte, un cop manipulat, hi apareixen el risc i la poesia. Però aquesta nova imatge, fruit d’un procés d’artificialitat, es constitueix per si mateixa en una entitat rellevant, que haurà de funcionar amb independència. Haurà d’adquirir el seu significat, i aquest significat haurà de ser categòric i rotund. I un cop acomplerta la seva plasmació, els processos que l’han fet possible ja no se senten més, no tenen ni sentit ni existència. Ens trobem ara en una altra realitat, que té la seva pròpia consistència, el seu propi cos i materialitat, i que és important per si mateixa. Ens oblidem d’allò que han estat els seus ancestres. I a partir d’ara la feina serà una altra.
S’han materialitzat els diferents colors, s’han delimitat els nous espais i la seva distribució. Ara ja podem tornar a parlar de realitat, no de virtualitat. Apareixen els reptes, sensacions de lluita i de goig, neix el treball de preparació, la feina que ens haurà de portar al resultat final: musicalitat, organització, bellesa, suavitat, rotunditat, tranquil·litat, alegria… Però potser parlo només de suggerències. Potser sí. A mi, però, n’estic segur, em fa l’efecte que es tracta de suggerències extraordinàriament belles, que remeten a connotacions diverses, primordialment als sentiments, sempre presents: la tristesa, la malenconia, la ignorància o la incertesa, l’amor o l’odi… En aquest punt, però, vull insistir en que l’art, en la meva opinió, és (entre altres coses, evidentment) l’únic mitjà que permet la plasmació d’un sentiment. Pensem en la pintura, en un poema o en una simfonia. Els humans no hem aconseguit altre sistema de fer que això sigui possible I a més necessitem l’art i en depenem d’una manera absoluta. No sabria explicar per què, però crec que és evident que això és el que passa.
Crec també que és important, almenys ho és per a mi, que tinguem present la relació estreta que es dóna entre les diferents manifestacions artístiques, fins i tot quan tenen disciplines i mètodes diferents, com ho són els de la pintura, la música o la poesia. Com que sorgeixen, però, del mateix substrat, és evident que havien d’interrelacionar-se. I en el meu cas, de totes les combinacions possibles entre les formes d’art, la relació entre la música i la pintura és especialment significativa. El que vull dir és que a mi, que soc -ho confesso- una mica sinestèsic, els sons sovint em suggereixen (o potser hauria de dir que m’exigeixen) uns determinats colors, tot i que no seria adequat deixar de banda la possibilitat del camí invers o la combinació entre arts diferents de la música o de la pintura.
Sobre això se n’ha parlat molt, però jo no crec que sigui forassenyat continuar reflexionant-hi. La subtilitat i la delicadesa característiques de l’art i la precisió requerida per a transmetre el missatge dels sentiments fan que, de moment, per als éssers humans la reflexió, a més d’una cosa grata, sigui permanentment imprescindible.
Oriol Treserra
Más en Noticias
